Circuit fotogràfic

Durant aquest circuit, trobaràs 8 punts fotogràfics de l'entorn del Santuari i el llac. És apte per a tots els públics i té una durada de 25 minuts. Al llarg del recorregut, descobriràs més sobre aquests punts imprescindibles per entendre la història de la Vall de Núria.

Primera capella:

La llegenda de Sant Gil, que veurem al punt nº 5, ens parla de com aquest sant va fer la talla de la Mare de Déu de Núria i com posteriorment va haver d’amagar-la enterrada en una cova i marxar degut a que era perseguit. Anys més tard, va ser trobada pels pastors de la vall i d’aquí neix la devoció per aquesta a la vall, celebrant la primera missa l’any 1079. No obstant, la construcció de la primera capella s’atribueix per una llegenda a un pelegrí de nom Amadeu (any 1072).

Segona capella:

Les primeres dades històriques de Núria, ben documentades, de finals del segle XI i XII parlen de la coexistència de dues capelles a Núria, la primitiva, edificada per Amadeu, i una nova més espaiosa edificada al bell mig del pla de Núria. Es parla també del domus hospitalis, és a dir d’un lloc per allotjar els pelegrins i caminants. En documents posteriors aquest hospital o hostatgeria, segurament ampliat, s’anomena Casa de la Volta i consta que no fou enderrocada fins al 1675 per deixar lloc a noves edificacions.

Església vella:

L’afluència creixent i devots a Núria motivà, entrat el segle XVII, la construcció d’una església més gran, adossada pel nord a la capella anterior. Les obres s’iniciaren al 1639 i l’església es va inaugurar el 1642. Quasi destruïda per un terratrèmol (1829) fou refeta de nou.

Església nova:

La necessitat de bastir una nova església de gran capacitat és impulsat inicialment per mossèn Joan Salomó i pel llavors bisbe d’Urgell, Josep Caixal, que confien el projecte del nou temple a l’arquitecte Calixte Freixe. Les obres s’inicien el1883 i es perllonguen durant 28 anys, reben un fort impuls al 1907 amb el nou bisbe Joan Benlloch. La solemne inauguració va tenir lloc el 8 de setembre de 1911. La façana prevista d’estil neogòtic de dos campanar en punxa, es convertir finalment en la façana neoromànica actual , acabada el 1946, i un sol campanar central adossat a la façana, conclòs el 1964, per on s’efectua l’entrada al temple.

Cremallera:

A partir del 1916 el Santuari restà obert tot l’any degut a l’ eclosió  d’esquiadors i excursionistes, això feu que el 1917 es començà a  parlar de la necessitat de construir una carretera o funicular per accedir a Núria. El bisbe d’Urgell, Joan Belloch, i el seu successor, Justí Guitart, foren partidaris entusiastes d’aquesta decisió. Finalment es decideix per l’opció del tren cremallera. Les obres varen començar al maig del 1928 i varen durar tres anys. La direcció va anar a càrrec de l’enginyer Montserrat Fenech i Muñoz. Tot i que es càlcul.la que  van participar uns 800 homes, en determinats moments, es va superar el miler de treballadors.

Durant els treballs de construcció es va utilitzar dues locomotores a vapor procedents del cremallera de Montserrat. Un cop electrificada la línia, el 22 de març de 1931 es va inaugurar oficialment el cremallera de Núria. Amb un pendent màxim del 15%, consta de 9 ponts, 8 túnels i 4 estacions, la darrera en construir-se va ser la de Núria al 1953.

L’arquitecte Danés, el pont de fusta:

L’arquitecte Josep Danés va rebre l’encàrrec el 1921, per part del bisbe Justí Guitart, de la renovació del pla de Núria on convivien edificis  de serveis i religiosos de diferents èpoques. El seu projecte preveia l’enderroc d’edificis per  tal d’habilitar  una plaça tancada amb la façana principal amb el Santuari i dues grans torres amb punxa.  Finalment no es va tancar la plaça ni es van ferles grans torres, tal com veiem actualment.

Per tal de connectar els edificis amb l’estació per damunt del torrent de Mulleres, es va construir un pont de fusta cobert de pi melis i coberta de pissarra. Aquest pont  tant característic del paisatge de Núria està inspirat en l’arquitectura de muntanya suïssa; Josep Danés es va inspirar en l’hospici del coll del Gran Sant Bernat i els ponts de Lucerna. El pont s’inaugurà el 1933.

La moixera de guilla

És una espècie autòctona d’Islàndia, d’uns de 10-15 mts d’alçada i de fulles compostes, alternes i de vora serrada. L’escorça, gris i llisa quan és jove es tornarà més fosca i clivellada amb el pas dels anys, així com la pell d’una persona gran, però a diferència d’aquest viurà uns 150 anys. Les blanques flors a la primavera deixaran pas a la vermellor dels fruits quan arribi el fred.

I és aquest fruit el que li dona el nom popular; per exemple en català en diem moixera de guilla, perquè la guilla aprofita el seu fruit quan a ple hivern moltes jornades de cacera torna al cau amb l’estómac buit.

A Andorra i altres zones del Pirineu us podeu trobar que l’anomenen el Besurt, de fet a la Vall de Benasc tots aquells que heu anat a fer el sostre del Pirineu, l’Aneto, des del refugi de la Renclusa, haureu  començat a caminar al Pla de la Besurta. 

Els romans la fermentaven i en feien una beguda que en deien cerevisa, que no ha perdurat als nostres dies però en canvi els nòrdics i països de l’Est sí que li han donat un ús més popular: el vodka! No n’és la base de la fermentació però s’utilitza per aromatitzar un tipus de vodka.

També la fusta de la moixera s’havia aprofitat per a la seva robustesa i capacitat de resistir el fregament o per a mànecs d’eines.

La font de l’Esquirol

Entre els maquinistes i personal del cremallera de Núria, sempre ha sigut tradició d’anar a buscar l’aigua per esmorzar en un petit sorgiment al costat de les agulles  d’entrada a l’estació. És una aigua ben fresca i pura que baixa del Bosc de la Mare de Déu. A finals dels noranta i seguint el projecte de cura de l’entorn i enjardinament, es va construir aquesta  font actual i una zona de pícnic per tal  de que aquesta tradició també la poguessin gaudir els visitants de la vall.

Acostar-se a aquesta raconada en diferents moments de l’any, és un exercici molt interessant per copsar el canvi de paisatge que provoca el pas de les estacions a l’alta muntanya.

Paisatge i turisme

La relació del paisatge amb els visitants ja és present al segle XVII quan en Francesc Marés trenca amb la visió perillosa i endimoniada de la muntanya, per parlar del pla de Núria com una  aproximació celestial. A principis del segle XX, Joan Maragall també lloarà els encants de Núria amb el seus goigs, en que destaca  la soledat  de l’entorn. A mesura que Núria va creixent amb devots  va desplaçant la imatge més ramadera, per donar cabuda als pelegrins, amb diversos edificis de serveis i allotjaments. Venien pels diferents camins romeus; sobretot des de França que gaudeix d’un progrés econòmic més avançat i per tant facilita el gaudi del temps de lleure.

La renovació arquitectònica del 1923 amb Josep Danés i la seva influència alpina, també provocarà canvis en la visió de Núria que no sempre seran ben acceptats. Es discutirà aspectes tant importants pel paisatge com l’accés a Núria, debatent entre carretera, funicular o cremallera.

Fins i tot al  1912 es valora un projecte hidràulic de construcció d’una gran presa que hauria modificat el paisatge actual per un gran embassament. Sortosament només es  va construir la presa actual al 1956 creant un espai d’oci i l’efecte mirall tan majestuós que ara podem observar.

Els anys vuitanta també trobem projectes d’ampliació de l’estació d’esquí cap al Puigmal, que finalment no es van dur a terme. A partir de l’any 1984 la gestió de FGC sempre ha anat encaminada a la preservació de l’entorn natural. A principis dels 90 es va fer l’enjardinament actual de l’entorn de Núria sempre buscant aquest equilibri entre facilitar l’accés  i respectar l’entorn.

Cada generació som modificadors del paisatge, ho van ser els primers ramaders del neolític amb l’aprofitament de coves, l’ Amadeu amb la seva capella,  o els comtes de la Catalunya medieval gestionant pastures. Sempre cercant l’aprofitament dels prats,  la connexió religiosa o gaudint de l’excursionisme des dels seus orígens; només ens cal seguir posant per davant de tot el respecte a l’entorn natural i al patrimoni històric.

Malgrat ser oriünd d’Atenes, la llegenda diu que cap a l’any 700 Sant Gil va arribar a Núria procedent de la Provença, on havia fundat un monestir. Tenia l’objectiu d’assolir la pau i la tranquil·litat de la vida d’eremítica.  Sant Gil passava els dies lliurat a l’oració i la fabricació de les seves pròpies icones, entre elles la imatge de la Mare de Deu de Núria. Diuen que, quan Sant Gil va arribar a la vall, ja hi va portar la creu.

El sant s’allotjava a una  cova que ara porta el seu nom i dedicava una part del seu temps a conviure amb els pastors que portaven el bestiar als prats d’aquelles muntanyes. Amb ells compartia la seva vianda; una mica de gra i faves cuinades en una olla de coure. Quant el menjar era a punt, Sant Gil feia sonar  una campana per avisar els comensals.

L’estada de Sant Gil a aquestes valls amarades de neu i aigua va durar tan sols quatre anys. Perseguit per diversos conflictes, Sant Gil va haver de marxar a corre-cuita  a la Provença.

Abans però va amagar el seu petit tresor; la imatge de la Mare de Déu, acompanyada dels tres objectes que més tard van esdevenir símbols de Núria;  la campana, la creu i l’olla.

Núria es troba al bell mig de l’alta muntanya dels Pirineus. El Santuari es troba gairebé a 2.000 metres d’altitud, en el punt on conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb la vall subsidiària de la coma de l’Embut, al nord la vall d’Eina, i a llevant la vall de les Molleres, formada per les de Noucreus i Noufonts..

El conjunt de totes aquestes valls constitueix una capçalera  muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que la tanca per l’est, el nord i l’oest per damunt dels 2.700 metres coneguda amb el nom de l’Olla de Núria, amb el punt culminant al cim del Puigmal de 2.913 metres. Pel sud un rocam dur i enlairat tanca el conjunt d’aquestes valls.

L’excursionisme sorgeix a  Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIX, en uns inicis en que es barrejaven els objectius  científics i culturals,  i gradualment es va anar construint el model actual que engloba tant la part esportiva com la cultural i natural.

Vall de Núria es bressol de l’excursionisme i base d’aprenentatge de multitud de muntanyencs i alpinistes que han fet grans ascensions per  les diferents serralades del planeta. Una extensa xarxa de senders permeten gaudir de la vall, sigui quin sigui el nostre nivell o objectiu.

La història de Núria sempre ha estat lligada a un personatge o altre que ha deixat la seva empremta a la vall, ja sigui perquè era la seva funció o be, la seva devoció. Des de Sant Gil i Amadeu, protagonistes de la llegenda de Núria  a l’actualitat,  la llista és innombrable amb més de mil anys d’història.

Certament, tenim més dades de l’època moderna, ja que hi trobem més documentació escrita, però de gent que s’ha sentit atreta per Núria fins a fer-la troncal de les seves vides n’hi podem trobar a totes les èpoques. Com per exemple Francesc Marés amb la publicació del seu llibre d’ “Història i miracles de la sagrada imatge de nostra senyora de Núria” el 1666!.

Ja en el segle XX trobem el bisbe Joan Benlloch com a impulsor decidit en l’acabament del nou temple  inaugurat al 1911, i promotor de  la comissió per a un nou accés a Núria. El seguí al capdavant del bisbat de la Seu d’Urgell el bisbe Justí Guitart, fervent nurienc, i artífex del Santuari actual, en impulsar l’enderroc dels antics edificis per a un nou projecte confiat al també imprescindible Josep Danés. Fou l’arquitecte que impregnà el Pirineu d’una arquitectura inspirada en les valls alpines.

L’enginyer Montserrat Fenech estigué davant del colossal projecte de la construcció del cremallera finalitzat a l 1931.  I també el sacerdot i historiador Fortià Solà va fer un gran treball sobre Núria. O un altre sacerdot com mossèn Bonaventura  Carrera que va endur-se la Mare de Déu a França, pel coll de Finestrelles,  per protegir-la d’una crema gairebé segura als inics de la guerra civil.

D’altres potser no han sigut tan rellevants però formen part de l’entorn nurienc  donant noms a petits llocs encisadors, com el pont de l’Escudé  a la vall de Noucreus en deferència a un dels primers guies de muntanya de la vall.

L‘ermita de Sant Gil es va construir al 1615, actualment és l’edifici més antic de la vall.  No ens ha de confondre la dovella de la portalada en que hi ha la inscripció de 1644, ja que pertany a l’església vella, que en ser enderrocada es va preservar i col·locar a l’ermita de Sant Gil.

Als inicis de la guerra civil molts símbols eclesiàstics van ser destruïts, com el retaule de fusta que hi havia al Santuari, o l’ermita que va ser cremada i destruïda. El 1951 amb una admirable campanya popular, que va consistir a trametre cartes a totes les persones que es deien Núria per convidar-les a fer una aportació, a pagar un rajol o una pedra que portaria gravat llur nom per a la posteritat. Hi va col·laborar tothom, fins i tot els mitjans de comunicació de masses. Amb la recuperació de la capella de Sant Gil, Núria retrobava un dels espais que formaven part del seu paisatge simbòlic i mític.

Va rebre una darrera rehabilitació el 1999, deixant-la tal i com la veiem actualment.