Centenari Josep Danés

“L’arquitecte projecta amb el llapis, però també amb la goma d’esborrar.” (Josep Danés)

Els primers croquis dibuixats per Danés a inicis de l’any 1922 eren el resultat d’un programa ambiciós definit en col·laboració amb el bisbe i l’administrador del santuari, Mn. Antoni Bataller. El nou complex havia de fer el possible per allotjar-hi 1.500 persones; preveia un hotel amb cuines, menjadors i cafeteria; hostatgeries amb cel·les; apartaments amb cuines per a famílies; residència per al bisbe, sacerdots i seminaristes; porteria, administració i recepció per assignar habitacions; oficina d’informació i contractació de guies i cavalleries; escriptori, espai per als carrabiners i guàrdia cívica, forestal i rural; telèfon, telègraf, serveis mèdics i farmaciola, barberia, cantines i queviures; botiga de records, exposició de joies i vestits de la marededeu; museu de Núria i del Pirineu; biblioteca pública, ferreria i fusteria. A fora del conjunt, al Pla de l’Hort, se situava l’escorxador, els corrals, estables, quadres per a les cavalleries, estances pels pastors, mossos i jornalers.

El seu model era d’un gran monestir amb un gran pati o claustre en el punt central del qual situava un gran temple neoromànic amb dos campanars, que constituiria l’eix de simetria de tot el conjunt i des d’on s’articularien, entrellaçats, 6 grans pavellons compactes que, en dies de torb i neu, podrien ser recorreguts interiorment sense necessitat de sortir a fora. Per a un bon aïllament climàtic, a més de la calefacció central, s’optà per la pissarra com a material apropiat per impermeabilitzar les cobertes; es projectaren dobles vidrieres i s’escollí un paviment resistent a les sabates ferrades dels excursionistes. Josep Danés també aplicaria criteris similars al xalet-hotel de La Molina, que projectà per al Centre Excursionista de Catalunya (inaugurat el 1925).

“Muchas son las bellezas que se admiran en Suiza, en sus montes, en sus valles y en sus ríos... cuando se hayan acabado los proyectos de engrandecimiento de Núria será como trasladar la visión de Suiza a los Pirineos y a poca distancia de Barcelona” (Bernat Pejoan-Joan Matabosch, 1918).

La inspiració artística no és innata. A través de la consulta de llibres, premsa il·lustrada, fotografies, postals importades o els seus propis dibuixos, fruit del seu treball de camp al Pirineu, l’arquitecte va disposar d’un repertori de cultura visual prou ampli en el qual inspirar-se per a començar a fer els primers croquis sobre el paper.

A l’hora de projectar, quatre foren les principals fonts d’inspiració de l’arquitecte: l’arquitectura tradicional pirinenca (en especial, les llucanes i les troneres de les cases benestants de la vall d’Aran), l’arquitectura romànica, l’Hospici suís del Gran Sant Bernat (especialment conegut arran de la proclamació el 1923 de Sant Bernat d’Aosta com a patró dels muntanyencs i esquiadors) i els vells ponts de fusta de Lucerna. Que Suïssa i els Alps fossin una font prioritària té a veure amb el fet que va ser allà on es va “inventar” el turisme de muntanya ja des de finals del segle XVIII. Des d’aleshores, totes les altes muntanyes del món (també els Pirineus) han estat reinterpretades des dels filtres alpins.

“Estic ben segur que si vosté fos ací dalt manaria plegar el treball... Fa pena de veure treballar a Núria. Ahir a mitja tarda el termòmetre marcava 5 graus sota zero... Com es vol que toquin el ferro amb aquestes temperatures? En Ramon diu que els dits li quedaven adormits...” [carta de Mn. Bonaventura Carrera a Josep Danés, 27-X-1929]

“Les mules entrebanles molt, podrien pujar cada una llargada de 4,50 m. i pes 140 Kilos; rebassar aquest límit seria una imprudència i casi és ser massa atrevit els límits ja assenyalats. Aquells estrets son molt perillosos i si els caps tocan tiran la mula al riu.” [carta del constructor Pere Guillamet a Josep Danés, 2-VI-1928]

Durant els llargs hiverns les obres quedaven parades. L’aposta per començar a construir el nou santuari-hotel abans que arribés el cremallera ho condicionava tot: calia que els materials no excedissin un determinat pes o unes determinades mides, per tal que poguessin ser traginades sense risc per una cavalleria.

“Ha esdevingut que Núria és a l’abast de tothom i s’ha descobert per a molts un nou món i veiem metges que pensen en fer- hi sanatoris, els hotelers grans hotels, els arquitectes i contractistes, construir-hi xalets i fins s’ha pensat en camps de golf...i no manca qui vol fer-ho tot plegat.” [Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, 1933]

Malgrat totes les dificultats econòmiques i tècniques, les obres anaren avançant: la casa de Sant Justí (denominada així en record del bisbe Guitart) s’acabà el 1925; la de Sant Antoni (en record de Mn. Antoni Bataller, administrador) el 1928; la de Sant Josep (en record de l’arquitecte Josep Danés) el 1929 i la de Sant Gil començà a ser construïda el 1930-31. L’any 1928 va començar la construcció del cremallera per part de la companyia de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents. Amb l’arribada del cremallera el febrer de 1931, ben aviat els interessos contraposats sobre Núria s’accentuaren amb el risc (frustrat) de tirar endavant un segon projecte d’urbanització que va provocar l’especial malestar de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. No sempre va ser fàcil trobar un cert consens entre els diversos agents institucionals que intervenien (ajuntament de Queralbs, Generalitat, bisbat i FMGP)

“De projectistes tots els arquitectes en som; de bons directors d’obra n’hi ha menys i de bons administradors no n’hi cap.” (Josep Danés)

Després de la Guerra Civil, Josep Danés continuarà intervenint a Núria fins a la seva mort el 1955. Seran uns anys decisius per explicar la fesomia actual del santuari, culminada amb la construcció de l’estany artificial (1956). De manera pragmàtica i amb no poques dosis de realisme econòmic, es va abandonar ja per sempre el “somni” que venia de lluny de fer una gran basílica inspirada en el romànic, sempre considerat un estil més “patri” i “nacional” que no pas el gòtic. La façana-campanar neoromànica actual, amb grans i expressionistes carreus de granit, es projectà els anys 1946-1953 amb l’objectiu d’ocultar la façana neogòtica inacabada, actuant de pantalla. També s’abandonaria la idea primigènia de fer dos pavellons que tanquessin tot el conjunt. A canvi, s’afegí un altra planta als pavellons construïts, es tragueren les llucanes i s’arrebossaran les parets per aconseguir un major aïllament. Tot plegat, donava al conjunt un aire funcional i més modern, i accentuava l’obertura de l’arquitectura al paisatge.

“Baix la batuta del Sr. Danés, tot funcionava. Els picapedrers, fusters, manyans, paletes, treballaven molt a gust. Als patrons els hi donava tot mastegat: croquis acotadíssims, plànols a les escales més convenients i si era necessari a tamany natural...” (Francesc Rodamilans, delineant)

Josep Danés no només projectà l’arquitectura de Núria, sinó que durant els seus 32 anys de servei al santuari va realitzar altres tasques, com ara assessorar sobre com restaurar la marededeu romànica, com reaprofitar les diverses parts de l’antic retaule barroc desmuntat o elaborar el disseny d’una gran diversitat d’objectes. De la seva mà sorgiren dissenys gràfics per promoure el seu projecte, baranes de forja, làmpades, altars (com el del cambril de la Mare de Déu desaparegut, l’altar de Sant Bernat, no realitzat), els guardaesquís, fusteria amb vidres, dissenys pel paviment amb gres dels menjadors de l’hotel, així com la seva decoració pictòrica. Alguns d’aquests dissenys mostren la incorporació de l’estètica art-déco, basada més en les formes geomètriques i estilitzades que no pas en les orgàniques, mostrant la influència de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París de 1925.

“[el caràcter de santuari del lloc] impedia fer una arquitectura de flocs i tafetans, que tampoc s’avindria amb la grandiositat de la natura, davant de la qual una forma humil sembla ben escaient, tampoc els medis econòmics eren per distreure’s en fer coses frívoles, sinó per concretar-se a satisfer problemes sense fi.” (Josep Danés)

En definitiva, el projecte de Danés és del tot coherent amb el llenguatge del noucentisme i regionalisme arquitectònics que, tot i les formes humils que es reivindicaven, no va renunciar a donar monumentalitat al conjunt exterior tot reinterpretant elements de l’arquitectura tradicional pirinenca des de determinats filtres alpins i suïssos, amb una clara voluntat d’adaptació i diàleg amb l’entorn paisatgístic. A les estances interiors es prioritzà transmetre la idea de confort modern i elegant amb tocs art-déco.